12 de juliol de 2006. Vigo
Isaac Al-Dani Pérez Triviño (nascut a Espanya fa 27 anys) i Julio Anderson (nascut al Brasil feia 32 anys) van ser trobats a casa de Vigo lligats, degollats, apunyalats i cremats. L’autor confés del crim havia estat amb ells de festa des de la nit anterior, i un cop al domicili de les víctimes, les va assassinar a punyalades. Un cop comès el crim, Jacobo va romandre en l’habitatge fins les nou del matí buscant alguna cosa amb què calar foc. Es va dutxar, va tancar les finestres, va obrir el gas, va plantar 5 focus, [dos d’ells sobre dels cadàvers] i va marxar. No sense abans portar-se en una maleta tot el que va trobar de valor. Per al fiscal i l’acusació particular, tot va ser “pensat i calculat fredament” amb el propòsit “de fer creure que les seves víctimes havien estat objecte d’un robatori violent”.
Una conducta que, segons la Fiscalia, no pot tenir justificació en la legítima defensa perquè “Jacobo va estar diverses hores al pis després del crim i va causar intencionadament un incendi per esborrar els indicis del que havia fet amb un comportament despietat”. Per a la defensa, en canvi, va actuar mogut per “una por insuperable a ser assassinat i violat, víctima del pànic, fora de si donat l’estat d’intoxicació en què es trobava”.
El jurat popular va absoldre el 2009 l’acusat dels delictes d’assassinat, ja que va considerar la “por insuperable” i la “legítima defensa” que va manifestar la defensa. El Tribunal Suprem va ordenar repetir el judici el 2010, i aquesta vegada si va ser condemnat per l’assassinat d’Isaac i Julio. El jutge va retreure l'”ànim particularment pervers” de l’autor d’aquestes morts. Pel que fa a l’assassinat de Juliol, la sentència assenyala: “estem davant tot un luxe de barbàrie, davant d’una esgarrifosa, inhumana i atroç agressió, mereixedora doncs de la màxima sanció”. En el cas d’Isaac, va utilitzar els mateixos qualificatius, afegint que la “descomunal agressió” no es va aturar amb les primeres punyalades, sinó que va continuar posteriorment, quan Isaac “ja no representava un perill real”.